Apunts MP05

Resum MP05- Moduls 1 a 4

En resum, les categories de dades personals inclouen dades voluntàries (creades i compartides explícitament per individus), dades observades (capturades en registrar accions com la ubicació de telèfons mòbils) i dades inferides (com puntuacions de crèdit basades en anàlisis de dades voluntàries o observades). El terme “bit” representa la unitat més petita de dades, amb valors binaris 0 o 1. Pel que fa a la transmissió de senyals a xarxes, s’utilitzen tres mètodes comuns: senyals elèctriques (pulsos en un cable de coure), senyals òptiques (conversió de senyals elèctriques en pulsos de llum) i senyals sense fil (utilitzant ones infrarojes, microones o de ràdio a través de l’aire).

L’amplada de banda és la capacitat d’un mitjà per transportar dades, especialment en l’àmbit digital, on es mesura la quantitat de dades que poden fluir entre dos punts en un temps determinat. S’expressa comúment en mesures com Kbps, Mbps i Gbps. No obstant això, el rendiment no sempre coincideix amb l’amplada de banda especificada, ja que diversos factors influeixen, com la quantitat de dades transferides, la latència causada per dispositius de xarxa intermedis, i la latència, que representa el temps, incloent demores, que les dades triguen a transferir-se d’un punt a un altre.

En una xarxa, les PC connectades se’n diuen hosts i poden actuar com a clients, servidors o ambdues segons el programari. En xarxes petites, s’utilitzen xarxes P2P, on les ordinadors fan de servidors i clients alhora. En entorns empresarials més grans, s’opta per servidors dedicats per gestionar el trànsit intens. Tot i que les xarxes P2P són fàcils i econòmiques, manquen d’una administració central, són menys segures, no són escalables i poden ser més lentes.

Hi ha símbols que representen diferents tipus d’equips de xarxa, i la infraestructura de xarxa actua com la base que dóna suport a tota la xarxa, facilitant un canal estable i fiable per a les comunicacions. Aquesta infraestructura inclou dispositius finals (com ordinadors, impressores i dispositius mòbils), dispositius intermedis (com commutadors i encaminadors), i mitjans de xarxa (com cables i mitjans sense fils). Els dispositius finals, coneguts com a hosts, són la interfície entre els usuaris i la xarxa, incloent ordinadors, servidors i altres dispositius. El maquinari visible inclou PC portàtils, commutadors i cables, mentre que els mitjans sense fils són part no visible de la infraestructura de xarxa.

Resumint, un Proveïdor de Serveis d’Internet (ISP) actua com el pont entre la xarxa domèstica i Internet, podent ser un proveïdor de cable, telefonia fixa, xarxa mòbil o un proveïdor independent que lloga amplada de banda. Els ISP es connecten de manera jeràrquica per formar una xarxa global que assegura rutes eficients per al trànsit d’Internet. La xarxa troncal d’Internet està composta per cables de fibra òptica, commutadors i encaminadors costosos. Per als usuaris domèstics, la connexió amb l’ISP generalment implica l’ús d’un encaminador sense fils que proporciona adreces IP i seguretat per als dispositius connectats. Les opcions comunes inclouen connexions per cable, DSL i altres com telefonia mòbil, satel·lital i telefònica.

Els telèfons mòbils utilitzen ones de ràdio per transmetre veu a antenes en torres específiques, connectant-se a xarxes com la GSM per trucades i missatges. Les abreviacions com 3G, 4G, 4G-LTE i 5G descriuen millores en transmissió de dades. A més, es connecten a Wi-Fi per accedir a xarxes locals o a Internet, usen Bluetooth per comunicar-se a distàncies curtes, i tenen Comunicació de Camp Proper (NFC) per intercanviar dades a distàncies molt curtes. Actualment, la xarxa 4G és la més utilitzada pels telèfons mòbils.

————————————————————————————————————————–

Casi tots els dispositius mòbils poden connectar-se a xarxes Wi-Fi. Les precaucions per protegir les comunicacions per Wi-Fi en dispositius mòbils inclouen evitar enviar informació d’inici de sessió o contrasenyes sense xifrar, usar una connexió VPN per a dades confidencials i garantir la seguretat de les xarxes domèstiques amb WPA2 o un xifrat superior.

Els sistemes operatius mòbils més populars són Android i Apple iOS. Els dispositius mòbils s’ajusten automàticament a les xarxes Wi-Fi disponibles, utilitzant les dades mòbils si no n’hi ha cap.

La tecnologia Bluetooth permet als dispositius mòbils connectar-se entre ells i amb accessoris inalàmbrics de manera simple. Aquesta tecnologia és inalàmbrica, automàtica i d’estalvi energètic. Exemples d’usos de Bluetooth inclouen auriculars, teclats, ratolins, etc..

El parellament Bluetooth ocorre quan dos dispositius estableixen una connexió per compartir recursos. Els dispositius han d’estar visibles per emparellar-se, transmetent informació com el nom, la classe de Bluetooth i els serveis disponibles. En aquest procés, pot requerir-se un PIN per autenticar el parellament.

————————————————————————————————————————–

Les xarxes domèstiques, normalment compostes per dues parts, inclouen una xarxa pública del proveïdor de serveis connectada al router, que a la vegada està connectat a Internet. Aquest router, que generalment ofereix connexions amb fil i sense fil, forma una petita xarxa local (LAN) on els dispositius intercanvien informació.

La tecnologia sense fil ofereix avantatges com mobilitat, escalabilitat, flexibilitat i estalvi de costos en la instal·lació, amb una àmplia gamma de dispositius connectables com ordinadors, jocs, televisions intel·ligents, impressores i càmeres de seguretat.

Els routers domèstics solen incloure ports Ethernet i ports d’Internet, a més de tenir antenes i punts d’accés inalàmbrics integrats. Aquesta estructura facilita la connexió de dispositius diversos a la xarxa domèstica.

—————————————————————————————————————————

Les tecnologies sense fils utilitzen ones electromagnètiques en l’espectre que abasta ràdio, televisió, llum visible i més. Algunes ones no són aptes per transportar dades, i algunes parts estan regulades i llicenciades pels governs. En les xarxes domèstiques, les tecnologies sense fils comunes operen en freqüències de 2,4 GHz i 5 GHz, com Bluetooth i LAN sense fils segons IEEE 802.11. A diferència de Bluetooth, els dispositius 802.11 tenen un major abast i rendiment gràcies a la seva potència de transmissió més elevada.

Malgrat la prevalença de les connexions sense fils en els dispositius de xarxa domèstica, encara hi ha aplicacions que es beneficien de connexions per cable. Ethernet, utilitzant cables de parell trenat no blindat, és el protocol més comú. La categoria 5e és la més utilitzada en LAN, composta per quatre parells de fils trenats per reduir interferències elèctriques. En habitatges sense cablejat UTP, es poden utilitzar tecnologies alternatives com les línies elèctriques per distribuir connectivitat per diferents espais.

—————————————————————————————————————————

L’estàndard IEEE 802.11 regeix les xarxes WLAN, utilitzant les freqüències de 2,4 GHz i 5 GHz sota el nom col·lectiu de Wi-Fi. L’Aliança Wi-Fi s’encarrega de provar dispositius LAN sense fils de diversos fabricants.

Els routers sense fils, basats en l’estàndard 802.11, requereixen configuracions com el mode de xarxa, el nom de la xarxa (SSID), el canal estàndard i la transmissió de SSID. Aquests ajustos determinen el tipus de tecnologia, identifiquen la WLAN, especifiquen el canal de comunicació i decideixen si el SSID es transmet a tots els dispositius dins l’abast.

El protocol 802.11 pot oferir un rendiment superior en entorns sense fils. Configurar el punt d’accés per acceptar un estàndard específic limita la connexió a dispositius que utilitzin aquest estàndard. Una xarxa sense fils de mode mixt pot incloure dispositius que utilitzin diferents estàndards Wi-Fi.

És crucial que els components sense fils es connectin a la WLAN correcta, aconseguit mitjançant l’ús del SSID, que indica als dispositius a quina WLAN pertanyen i amb quins altres dispositius es poden comunicar. La difusió del SSID permet la detecció automàtica, mentre que si està desactivada, s’ha d’introduir manualment als dispositius sense fils.

—————————————————————————————————————————

Molts routers sense fils dissenyats per a ús domèstic tenen una utilitat de configuració automàtica. Per connectar la computadora al router mitjançant un cable Ethernet, es connecta un extrem a la computadora i l’altre a un port LAN del router. La majoria dels routers assignen automàticament una adreça IP a la computadora a través d’un servidor DHCP local.

Abans de configurar el router, és crucial planificar l’ús de la xarxa. S’ha de triar un nom (SSID) amb cura, evitant revelar informació sensible com el model del dispositiu. La decisió sobre qui pot accedir a la xarxa ha de basar-se en el pla d’ús. Molts routers admeten el filtratge d’adreces MAC per identificar dispositius permesos. Alguns routers també ofereixen l’opció de configurar un accés d’hostes, que proporciona accés a Internet però restringeix l’accés a la xarxa domèstica.

Leave a Reply Cancel reply